Durant el mes de març, la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) ha afegit al Catàleg Col·lectiu de les Universitats de Catalunya (CCUC) informació sobre algunes de les seves col·leccions especials:

Fons Áureo Bis y Mas de Xaxars: Aureo Bis Mas de Xaxars (1863 - 1907) va ser un arquitecte català membre de la burgesia de la Barcelona del segle XIX. La seva obra arquitectònica, majoritàriament cases particulars, figura entre l'extensa producció d'edificis per a burgesos de Barcelona i voltants de finals del segle XIX i principis del XX, coincidint amb l'expansió de la ciutat mitjançant la creació de l'Eixample i l'annexió de municipis limítrofs com Sant Gervasi de Cassoles o Gràcia.

Aquesta arquitectura burgesa recull, en un estil eclèctic, les tendències artístiques del segle XIX como el neoclassicisme, l'historicisme, el romanticisme, el neogòtic i el modernisme. Va cursar "Ensenyament Professional de Dibuix, Pintura, Escultura i Gravat" a l'Escola de la Llotja durant els anys 1879 i 1880 i, posteriorment, va començar els estudis d'arquitectura a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona (ETSAB) on va rebre el títol d'arquitecte l'any 1889.

A l'octubre de 1889, va ser nomenat Cap subaltern del Cos de Bombers de Barcelona, càrrec que va ocupar fins a la seva mort. Des dels inicis, la seva vida professional va estar caracteritzada per la coexistència de la seva activitat com a arquitecte i el seu càrrec en el Cos de Bombers de Barcelona.

El fons es compon de 54 llibres, part de la biblioteca personal d'Aureo Bis. El fons va ser una donació de la família de l'arquitecte a l'any 1945, aproximadament.

Fons Leandro Albareda y Petit: Leandre Albareda i Petit (1852-1912) va ser un arquitecte i urbanista català. D'estil eclèctic, es va moure entre el neoclassicisme, l'historicisme i el modernisme. Va estudiar a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona, on va coincidir amb Antoni Gaudí, i s'hi va titular el 1877.

Va ser arquitecte municipal de Barcelona, càrrec des del qual va emprendre diversos projectes, el principal dels quals va ser la creació del cementiri de Montjuïc el 1883, així com l'ampliació del cementiri del Poblenou el 1888.

El fons es compon de 32 llibres, part de la biblioteca personal de Leandro Albareda. Els documents de la col·lecció són majoritàriament en castellà i francès, però també n'hi ha en alemany, italià i anglès.

Fons Adolf Florensa i Ferrer: Adolf Florensa i Ferrer (1889-1968), arquitecte, titulat el 1914. El mateix any 1914 va guanyar una càtedra a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, i el 1924 va ser arquitecte municipal de la ciutat.

Dins el classicisme noucentista, va bastir, a la via Laietana de Barcelona, el Casal del Metge (1919), les cases Cambó (1921-25) -influïdes per l'escola de Chicago- i, amb Alfons Barba i Miracle, el Foment del Treball Nacional (1931-34). Va construir el Palau de Comunicacions de la Plaça d'Espanya (1929), amb Félix de Azúa, i reformà la Capitania General (1928) i, ja a la postguerra, la Duana Nova.

Va construir l'Hospital de Lleida i va restaurar el castell de Peralada. Com a arquitecte cap de l'Agrupació d'Edificis Municipals i Conservador de la Ciutat Antiga, va ser el responsable de les abundoses restauracions del nucli antic de Barcelona, tasca veritablement important, en la qual, tanmateix, sovint va afegir elements del tot inexistents.

Va reunir en tres volums les activitats municipals de restauració i de conservació de monuments des del 1927 al 1960 i en va publicar diverses monografies des del 1958. Va publicar també diversos treballs sobre història de l'arquitectura en les memòries de l'Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, entitat a la qual pertanyia des del 1927.

El fons es compon de 32 llibres, part de la biblioteca personal d'Adolf Florensa i Ferrer. El fons va ser una donació de la família de l'arquitecte a l'any 1947.

Podeu consultar totes les col·leccions especials catalogades directament al portal de les col·leccions especials.